Mèxic, 1975. En un obscur saló d'un pis en els suburbis del DF una llum il·lumina una taula i dues butaques modernes de color marró.  Enmig, una taula amb dos gots, dues botelles i un cendrer ple. Asseguts en les butaques dos cossos tranquils descansen les seues aparences de vagabunds i parlen. Els dos porten llargs cabells i el més jove barba. Els seus esparracats estan bruts.

 

 

 

ARTURO -... m'havies invitat per a parlar d'alguna cosa. (Després de beure) La vida és interessant, però les nits se'ns van, Lima, les nits no duren eternament i no podem viure de la poesia i de les nostres conversacions. (ULISES, ebri, té dificultat per a parlar. Silenci.) Necessito que em digues ja què m'ha fet vindre fins ací.

ULISES - Xilé, cabrón. El temps és un cercle pla, res se'n va, tot torna. He estat investigant, Arturo. He estat recercant la història d'un grup de gent i he encontrat coses importants. T'he citat per mostrar-te el camí d'un moviment.

ARTURO - Sempre has estat boig. Però els únics per a mi són els bojos. Estic desitjant que em mostres els teus descobriments.

ULISES -(S'alça i entra en l'habitació contigua. Ix d'ella amb llibres i quaderns. Visiblement, en un d'ells hi ha una paraula escrita). Infrarrealisme, Arturo. Damunt d'aquesta taula descansa un moviment poètic que sols uns pocs afortunats han pogut conéixer. Després de mesos de recerca i investigació, això és tot el que tinc.

 

 

ARTURO -(Agafa un quadern i l'obri. Llig uns fragments que, sens dubte, no estan escrits amb la lletra del seu únic amic. Llig en veu alta.) “És més una actitud davant de la vida que una forma de fer poesia, però el que vius fa la teua poesia”. No em deies que no podem viure de la poesia? Per què ara m'apareixes amb això? Un moviment poètic, Ulises. La nostra joventut s'està anant, no tenim edat per a noves aventures.

 

 

ULISES -No, no t'estic proposant pertànyer a cap grup. T'estic ensenyant un grup, t'estic ensenyant la mostra literària més gran que he conegut en molt de temps. Arturo, això és una cosa molt gran. (Pausa) Vols més cervesa? (ARTURO fa que sí i ULISES omple el got) Moltes vegades tu i jo hem comentat el buit existencial que ens provoca la literatura d'aquest país i que gent com Octavio Paz ompli salons amb les seues lectures. Arturo, jo necessitava alliberar-me de totes les convencions i límits que encontrava. Fa 9 mesos, en la biblioteca, vaig encontrar una revista cultural on aquest grup havia publicat el seu primer manifest. Em vaig quedar molt impactat amb la seua determinació i amb la seua trencada total amb l'art actual. Vaig investigar els noms dels firmants i entre ells em va sorprendre l'anomenat Poeta García Madero. Seguint la seua pista vaig descobrir que es tractava d'un antic estudiant de Dret. Autodidàctic, començà a publicar en revistes avantguardistes i suplements trimestrals els seus poemes i assaigs als 16 anys i prompte molts el van situar com un Rimbaud en potència però, sembla que fent honor a aquesta comparança, va desaparèixer molts anys i va caure en l'oblit més pesat perquè...

 

 

ARTURO -(Interromp) Para, para, para. Ulises, “pinche”, has perdut el cap? Què m'estàs contant? Saps perfectament que tu i jo coneixem tots els moviments artístics de Mèxic, quasi totes les revistes i quasi tots els autors. (Estranyat, gira el cap repetides vegades) M'estàs dient que el Rimbaud sud-americà camina pels carrers desaparegut i nosaltres encara no hem llegit res escrit per ell? Em sembla que t'estàs enganyant o que t'han enganyat.

 

 

ULISES -(S'alça de la butaca i camina fins a la finestra. Es queda mirant) Quan et vaig conéixer, només teníem 17 anys. Els dos havíem llegit molt els poemes de Sor Juana Inés de la Cruz i volíem ser escriptors. Tu em vas contar que esperaves viure de la poesia i ser traduït als suficients idiomes per a viure sense problemes, però sempre descobrint noves literatures; jo, en canvi, tenia una idea més radical de la literatura, et deia que estava buscant com arribar a l'obra total, a crear una literatura com mai ningú havia creat i que ho deixaria tot enrere si per aconseguir-lo fora. Fent broma, els nostres amics ens deien “els detectius salvatges” per les nostres pintes i el nostre interés per descobrir noves lectures. (Els dos riuen) Digues, quan has canviat? (Es gira mirant ARTURO) Estic segur que tinc una cosa gran entre les mans, deixa'm que t'ho conte.  Durant aquest temps he estat preguntant a molta gent i informant-me sobre la història d'aquest escriptor. Vaig arribar a parlar amb els oncles de García Madero, Arturo. Sembla que estaven farts d'ell quan va marxar i que mai els havia interessat el que ell feia. El seu últim quadern el tenien en un calaix ple de pols i em van assegurar que mai l'havien ni tan sols obert. Em van deixar llegir un parell de poemes i, Arturo, et puc assegurar que mai havia llegit una cosa pareguda.

 

 

ARTURO -La teua “chingada” mare... Com et pots haver-hi obsessionat tant?

ULISES -Hi ha moments en la vida per a la poesia i hi ha moment per a la boxa. La meua vida va arribar fins a un extrem on calia boxejar. Com mai se m'han donat bé les baralles, vaig haver de buscar una eixida.

ARTURO -Què et va passar realment?

 

 

ULISES -Coneixes la síndrome de Raynaud? Doncs és una malaltia temuda per tots els guitarristes perquè fa que els dits de les mans es contreguin i dificulta molt el seu moviment. Aleshores, quina serà la malaltia més temuda pels escriptors? Quedar-se sense idees per a escriure. Fa 9 mesos, dia rere dia, els meus quaderns s'embrutaven amb pèssimes idees. M'estava quedant en blanc i, quan vaig conéixer aquesta història em va semblar una possibilitat d'omplir la meua ment amb noves idees. (Es senta al sofà, parla a poc a poc) Fer aparèixer les noves sensacions, subvertir la quotidianitat. Vaig decidir anar per ella.

 

 

ARTURO -T'entenc a la perfecció. Però em dol que no em contares res fins ara. Saps que ets el meu únic amic, esperava que sempre fórem sincers...

 

 

ULISES -(Tocant-lo) I ho sóc amb tu, però també et conec molt i sabia que si t'ho contava no em deixaries anar per aquest camí. Sempre has sigut molt escèptic amb les meues bogeries i has evitat que el somni de l'obra total em tornara boig. Volia esperar fins al final. Ara, tot està solucionat, a la fi he lligat els suficients caps.

 

 

ARTURO -(Sospira) El teu somni wagnerià s'està complint? A la fi ha arribat la inspiració? Ulises, en les mans tens un quadern d'un poeta que es mor de fam. No puc creure que visques entre els llibres dels millors escriptors de la història i embogisques amb un avantguardista. Deixa'm llegir. (Agarra el quadern) No hi ha cap índex, com estan ordenats els relats o els poemes?

 

 

ULISES -És una novel·la.

ARTURO - L'obra total és una novel·la de 120 pàgines? M'estàs prenent el pèl.

 

 

ULISES -Has llegit Juan Rulfo, recordes? (ARTURO calla acceptant la derrota). Aquesta és la història de El Gusano, un home que realment sembla un cuc. És molt blanc, molt i, sobretot, és molt fred. Aquesta història conta la vida de El Gusano, el qual viu en els deserts de Sonora, en una aldea on naixen els millors assassins de tot Mèxic. García Madero va ser capaç de contar la seua història en una prosa poètica mai vista.

 

 

ARTURO -(El mira atentament) On està l'obra total, Ulises?

ULISES -En crear l'infrarrealisme.

ARTURO -A què et refereixes?

ULISES -A crear un estil propi que semblava impossible de crear.

ARTURO -L'infrarrealisme no era un moviment?

 

 

ULISES - I un estil, literari i de vida. Viure sense timó i en el deliri. L'infrarrealisme és realisme, és surrealisme, és biografia... L'infrarrealisme és colpejar la literatura fins que no puga més i quan estiga exhausta, abraçar-la. I això és la història d'El Gusano, això és l'obra de García Madero, l'obra total. (Agafa el got mentre ARTURO es rasca el cap) Fica't una mica de borbó, ens vindrà bé. Llegiràs ara o ho faràs a casa?

 

 

ARTURO -Em sembla que m'hauria d'endur el quadern. Llegiré en casa, demà el comentem.

ULISES (Agafant-lo) -Has de saber una cosa: García Madero deixà la seua història incompleta. No va poder donar-li cap final merescut.

ARTURO - L'infrarrealisme també és kafkià? (Riuen) Bona nit, Ulises. (ULISES s'acomiada amb el cap)

 

 

 

Altra vegada l'obscura habitació d'un pis en els suburbis de Mèxic D.F. Un cos amb pinta de vagabund descansa a una butaca. En la taula, un llibre, un got, una caixa, dues botelles i un cendrer sobrepassat. Toquen a la porta.

 

ULISES (Badallant) -Qui és?

ARTURO - Ton pare. Belano, cony.

ULISES -Passa, la porta està oberta.

 

 

Arturo  porta un quadern en la mà i entra somrient. Els seus ulls mostren que no ha d'haver dormit massa.

 

 

ULISES - Cóm va, “pendejo”? T'estic esperant tota la nit.

ARTURO -Disculpa'm. Estava alquilant un vídeos. Voldria prendre un café, si no és molta molèstia.

ULISES -Quina cara tens. (S'alça, ix de l'habitació i torna amb dos tasses i una cafetera) Bé, hem de parlar seriosament. Has llegit el quadern?

 

 

ARTURO  (Omple la seua tassa i beu) - L'he llegit, Ulises. El vaig començar a llegir ahir quan vaig arribar a casa i des d'eixe moment no vaig poder parar. Encara no he dormit. Ulises, això és molt gran.

ULISES - Estaves avisat.

ARTURO - Aquest García Madero on està? Aquesta història ha de ser publicada, no pot deixar que caiga en l'oblit. El Gusano és situable a l'altura del Quixot, la seua escriptura narrativa sembla poesia com sols Joyce o Woolf sabien fer, les seues descripcions no tenen res a envejar a les de Dickens i Tolstoi i fins, i tot, hi ha passatges que semblen un quadre de Kandinsky.

 

 

ULISES -Quant temps t'ha costat pensar totes eixes comparances? (Riu) Sí, potser tens raó amb aquesta pujada als cels de la literatura. Jo no puc pensar en altres autors quan rellegesc el quadern, només sé que mai he llegit res paregut. Però no té final, García Madero va desaparéixer abans de poder arrodonir la seua història. L'obra total està inacabada, García Madero sent Balzac. Et pots imaginar la meua decepció a l'arribar a la fi del llibre i veure que la meua anhelada obra total no era tan total com esperava.

 

 

ARTURO -(Obre el quadern i passa les pàgines) El que més m'estranya és aquesta frase final, la qual em fa sentir una mica de por. Sembla una mena de títol. (Senyala amb el dit)

 

 

ULISES -(ULISES llig) “La mort del Gusano”. Críptica, oi? Doncs no t'havia dit res, però el final sí que existeix. Tinc un altre quadern de García Madero que els seus oncles em van donar. Em sembla que molt poc s'estimaven la seua història. (ULISES trau de la part posterior del seu pantaló un quadern xicotet, es pot observar el títol de “La mort del Gusano”). L'obra total hauria de tindre un final magnífic on el realisme i el surrealisme aconseguissin l'agermanament. La història del Gusano havia experimentat totes les sensacions de les mans de García Madero, un xic que havia experimentat totes les sensacions. Només li faltava una a la vida de Madero i, per tant, a la història del Gusano: la mort. El remei de tots els mals és la sensació que mai ningú havia expressat en un llibre perfectament, l'únió entre la vida i els somnis. García Madero ho sabia, i tenia clar que havia de fer tot el possible per viure la mort i plasmar-la a la seua obra. García Madero no va desaparèixer, es va enverinar a sí mateix amb l'únic fi de plasmar els seus últims moments i la mort en el seu quadern com realment eren i fer de la història del Gusano i l'infrarrealisme la major obra literària. Però es va matar abans de poder escriure les seues sensacions.

ARTURO -(Asustat) Ulises, l'infrarrealisme està començant a fer-me por.

 

 

ULISES -Ahir et vaig recordar que de jove assegurava que ho deixaria tot enrere per arribar fins a l'obra total. Tots creieu que era una broma d'un jove amb ganes de ser poeta, però jo mai l'he sentit com una broma. Per a mi, ser el màxim creador literari de la història ha estat una obsessió que he sabut controlar. (Mirant el sostre) Però ja no puc, ja no puc. Quan vaig descobrir tota aquesta història de l'infrarrealisme i de García Madero vaig saber que era la meua última oportunitat d'aconseguir el meu objectiu. No podia deixar-la escapar i aniria fins a la fi darrere d'ella. Per això te l'he contat a tu, perquè ets el millor escriptor que conec i perquè ets l'única persona capaç d'ajudar-me a terminar aquesta obsessió.

 

 

ARTURO -No m'estaràs insinuant que t'ajude a matar-te?

ULISES -No, no. No vull acabar com García Madero. No puc deixar aquesta obra sense acabar. Qui ha de morir ets tu, estimat Arturo.

ARTURO -(Impactat) Has perdut el cap? No em pense deixar matar per una obra que ni tan sols els familiars de Madero coneixien. No sigues “guarro” i deixa aquesta broma.

ULISES -No tens elecció.

ARTURO (S'alça) -M'estàs espantant. Me'n vaig ja mateix d'ací.

 

 

ULISES (Interposant-se en el seu camí) -No tens elecció. El teu café estava enverinat, Arturo. Sabia que mai em feries el favor de morir, per això vaig haver de ser jo qui fera el pas. Al teu café he ficat els medicaments amb els quals es va matar Madero. Amb molt pesar meu, no va existir antídot per a ell, ni tampoc ho existeix per a tu. No tractes d'eixir per la porta, està tancada amb clau. Et queden més o menys 30 minuts de vida, els suficients perquè jo aconsegueixi plasmar la mort d'una persona a la meua obra total.

ARTURO (Apoderat de por) - M'estàs prenent el pèl, Ulises? Aquest tipus de bromes no m'agraden gens. M'estic començant a trobar malament. Ulises, no hauràs sigut capaç.

ULISES -Estan començant els mals de cap i els calfreds. Són els primers simptomes.  A partir d'ara iniciaràs una lleugera decadència fins a la mort. No et preocupes, no serà dolorosa, només una mica.

ARTURO -(Cridant) La teua “chingada” mare! (Tracta d'abalançar-se damunt d'ULISES, però cau a terra)

ULISES -(Somrient) La debilitat muscular fa els seus efectes, no crec que pugues atacar-me. Només em queda observar el teu camí fins a la mort.

ARTURO -(Plorant) Per què, Ulises, per què?

 

ULISES -Perquè la literatura està per damunt de tot i sobrepassa qualsevol frontera, fins i tot la de la vida i la mort i l'amistat. La funció va a començar. (Escrivint) Capítol final: estic al terra i el meu cós s'encongeix. Un crit de dolor...