(Auschwitz, any 1942, el famós camp de concentració nazi on es van dur a terme cruels i salvatges tortures i experiments amb humans. A un dels barracons dels presos. Les parets i el terra són de fusta envellida, i als costats es situen desenes de lliteres també de fusta i d'estructura senzilla, amb tan sols un desgastat i fred llençol. El barracó està pràcticament en penombra, només es veu un xicotet punt de llum a una de les lliteres, on s'agrupen quatre residents del camp. Hi ha tres jueus, dos d'ells són austríacs i l'altre polonés, i un negre de nacionalitat desconeguda)

 

PRES 1   (Amb insistència) -Que sí! N'estic segur què es referia a vosaltres tres... i a mi, és clar.
PRES 2   -A veure, però què és exactament el que t'ha dit?
PRES 1  (Desesperat)  -Ja us ho he dit mil vegades! Quan estàveu carregant les pedres de la pedrera, un oficial s'ha apropat a mi i m'ha dit que jo i “eixos tres d'allà darrere” havíem de presentar-nos demà per la vesprada a la comandància del camp, que anàvem a rebre un gran honor...

PRES 3 (Interrompent-lo i cridant)  -Un gran honor! Aquests fills de puta són uns bojos i uns fanàtics! (Intentant imitar l'oficial nazi amb to de burla) Un gran honor... (Enfadat) De segur que és una altra de les seues tortures.
PRES 4   -Jo només puc pensar en la meua família (Un sentiment de nostàlgia l'inunda completament) Què haurà sigut d'ells? De segur que se'ls han emportat a un altre  camp com aquest. (Comença a plorar)
PRES 2   -Tranquil amic, hem de ser forts. Demà s'aclariran els nostres dubtes.

 

(S'apaguen tots els llums i l'escenari es queda a fosques)

 

(Les sis de la matinada, el cel encara està fosc. Una trompeta comença a sonar per avisar de l'inici del nou dia. Els quatre presos anteriors s’alcen recordant el que van parlar ahir i espantats pel que els puga ocórrer, mentre tothom hi parla sobre el que els espera eixe dia. S’escolten les portes d’aquell decadent barracó obrint-se, tothom calla, sis soldats hi apareixen i comencen a donar ordres, acompanyades amb secs moviments de braç i colps de porra. Un per un, els soldats nazis comencen a encadenar pels peus als presoners d’eixe barracó)

 

PRES 3  (Amb veu cansada)  -Ja veurem fins a on aguantem hui...

 

(Una vegada encadenats tots els presos, els soldats se’ls emporten fins a un altre barracó que té funció de magatzem. Un dels soldats desencadena cinc presoners, entre ells es troba el PRES 2, i els posa unes cadenes individuals, paregudes a unes esposes.

 

 

SOLDAT 1  (Cridant)  -Vosaltres cinc agafeu aquest carro (Assenyala un gran carro de fusta, amb dues grans i redones, però desgastades, rodes; dissenyat per ser arrossegat per animals de càrrega. Està ple de ferramentes pesades: martells, maces, pics, pales, poals metàl·lics i de vimen...)

 

(Els cinc presoners l’agafen i amb la resta de presoners, que estan formant una cua, són conduits a la pedrera del camp, no molt lluny d’aquest. Quan estan arribant el PRES 2 cau a terra.)

 

SOLDAT 2  (Furiós i cridant)   -Tu! Què et creus que estàs fent? Ací no descansa ningú! (Comença a pegar al PRES 2 amb la porra, fent que sagne pel nas.)

 

PRES 2   (Quasi sense poder parlar)  -Per favor pareu... no puc més.

SOLDAT 3 (Dirigint-se a un altre presoner de la cua) -Vinga tu, agafa el carro en el seu lloc.

 

(El PRES 2 és alçat i incorporat amb la resta de soldats a la cua.)

 

PRES 4 (Preocupat i dirigint-se al PRES 2)  -Estàs bé? Eixe soldat és un animal.

PRES 2 (Dèbilment) -Estic molt cansat.

PRES 4  -Vinga, aguanta. Hem d'aguantar! Estic segur que molt prompte les forces aliades arribaran i ens rescataran, ja ho veuràs. Serà el final per al règim nazi.

 

(Finalment arriben a la pedrera, on es troben més soldats alemanys. Els soldats alliberen tots els presoners de la cadena que formava la cua i els posen unes cadenes més curtes que formen grups de cinc o quatre persones. Els presoners comencen a agafar ferramentes i a pujar cap a dalt de la pedrera. Els quatre companys, el PRES 1, PRES 2, PRES 3, PRES 4, son encadenats junts.)

 

 

SOLDAT 4  -Vosaltres quatre, aneu al cim de la pedrera. Al dalt del tot hi ha unes pedres molt grans i dures. Ens seran útils per a les obres d’ampliació del camp.

 

(Els quatre companys s’enfilen cap al cim de la pedrera.)

 

PRES 1  (Malhumorat) -Heu sentit? Ampliaran el camp...

PRES 3   -Se’ls estarà fent xicotet, cada vegada estan traient més presoners.

PRES 4: (Intentant assimilar el que diuen els seus companys)  -Aquests alemanys que volen? Matar qualsevol persona que siga diferent d'ells?

 

PRES  -Això pareix...

(Els quatre arriben al cim, la part més llunyana de tota la pedrera, on la vigilància és menor. Comencen a treballar. De sobte es sent un gran soroll, hi ha hagut una demolició de dinamita i s’ha després una paret de terra i roca damunt d'uns presos i uns soldats)

 

PRES 2  (Mirant per tot arreu)  -Que ha sigut açò?

PRES 1  -Un altre afonament de terra... ja van tres en cinc dies

 

(Els quatre segueixen treballant, de sobte, un d’ells li pega sense voler a la cadena dels peus amb tanta força i ràbia acumulada dins d'ell, que es solta una anella. Aquest en descobrir que la cadena és molt vella i que es pot trencar fàcilment, li dóna amb tota la seua força per poder alliberar-se d’ella.)

 

 

PRES 2  (Amb cara de felicitat i al mateix temps de sorpresa)  -Mireu ací!! (Tots tres es giren sorpresos) M'he desfet de la cadena. Intenteu-ho vosaltres també.

PRES 3 (Amb un gran somriure)   -No sé com no s’han adonat, les cadenes són tan velles que arriba un moment que ja no serveixen més. Mira amb quina facilitat es trenquen!

 

PRES 2   -No parles tan fort, que si sospiten, vindran per ací. Tracta de desfer-te de la cadena el més ràpid possible i anem-nos-en ja.

PRES 1   -Estàs boig! Com penses en això, ens agafaran de seguida. Jo no pense anar-me'n d'ací, ens trobaran, siga on siga el lloc on ens amaguem, i ens mataran de la forma més cruel que se’ls ocórrega, per tal de donar exemple.

PRES 4  (irònic)  -Oh vinga per favor... no sigues un cagat! Si ens mataran de totes formes, no te'n recordes que ahir ens van dir que ens volia veure el director de camp?(Amb optimisme) Anem-nos-en d'ací i si tenim sort, viurem una altra vegada com a persones, sense ser obligats a fer aquests treballs tan cruels. S’acabaran les tortures, no haurem d'aguantar les ordres de ningú, serem lliures, viurem amb la nostra família. Anirem lluny d'ací i ens oblidarem de tot açò, només serà un malson del passat.

 

PRES 1  (Convençut)  -D'acord, anem-nos-en. Tens raó, haurem d’arriscar-nos, pels nostres fills i les nostres esposes.

PRES 3 -Aquesta és la millor oportunitat que tenim d'escapar. Ara quasi tots els soldats estan massa entretinguts amb l'afonament de terra, de segur que no s'adonaran de res. Hem d'anar-nos-en ja!

PRES 2  -És veritat, no tindrem una oportunitat millor.

 

(El PRES 1, PRES 3 i PRES 4 comencen a donar també colps a les seues cadenes i les trenquen)

 

 

PRES 3   -Vinga, a la de tres eixim corrent. Esteu tots preparats?(Tots assenteixen amb el cap) Una... dos... i... tres!

 

(Ixen els quatre corrent. Corren, com mai ho han fet, entre arbustos i arbres que els dificulten el pas)

 

PRES 2  (Sufocat i molt cansat)   -Espereu, no puc més, estic molt dèbil, les meues cames no poden més.

PRES 3  (Mirant-lo amb pena)   -Eixe soldat t’ha pegat una bona pallissa...

PRES 4    -Jo t’ajudo

 

(El PRES 4 agafa al PRES 2 i el carrega a la seua esquena. Després d'una llarga estona caminant arriben a una zona molt pedregosa, amb grans penyals i parets verticals de pedra.)

 

PRES 3   -Espereu, portem una bona estona caminant, hauríem de parar un poc a descansar.

 

(El PRES 1 s’allunya cap als penyals)

 

PRES 4  -Clar, i donar temps als alemanys a que ens troben...

 

PRES 3  -Però si no parem a descansar una mica, acabarem morint pel cansament.

PRES 2  -Tens raó, hem de parar una mica.

PRES 1   (Cridant)  -Una cova! He trobat una cova!

PRES 3   -Podrem passar la nit ací i demà seguirem el nostre camí.

PRES 1   -De segur que ara  hi ha un centenar de soldats buscant-nos, ací estarem més amagats.

PRES 2  (Badallant)  -Ara descansem un poc i després ja pensarem que fer.

PRES 4  (Intentant calmar-los)  -Vinga xics que de segur que ho aconseguim. Encara no s’hauran adonat de la nostra absència.

 

(Tots quatre s'adormen, el cansament i la falta de son els fa submergir-se profundament en els seus somnis, a una vida feliç, amb les seues famílies, sense el soroll de bombes, sense l'olor de fum i sense sentir la por per dins d'ells. Però tot això arriba el seu final quan el PRES 3 de sobte escolta un soroll que el fa despertar mentre tots dormen. Escolta la veu de soldats cridant i de gossos lladrant cada vegada més a prop, s'espanta i s'atura en despertar als seus companys que no s'adonen de res)

 

 

 

 

 

 

PRES 3    -Ei! Ei! Ei! Alceu-vos!! Vinga... ràpid que ja estan ací, alceu-vos, ens mataran, hem de fugir.

PRES 1 PRES 3 i PRES 4  (Amb els ulls encara tancats i espantats)  -Que passa?

PRES 2  (Tot nerviós)  -Que ja han arribat, ens estan buscant, ens hem d'anar.

PRES 4  -Anem a veure, el primer que hem de fer és calmar-nos, hem de vigilar-los i quan no miren eixir corrent cap amunt, entés?

 

PRES 3  -No podem pujar per dalt, ens estaran esperant damunt. Hem de baixar baix.

 

(El PRES 1 mira cap a fora de la cova)

 

PRES 1  -Eh! Que ja se n'han anat, ja no els veig. O ara o mai, hem d’arriscar-nos. (Ix primer) Vinga, eixiu ràpid.

 

(Ixen tots quatre, un darrere l'altre. Van pujant espatllat, sense fer soroll, fins que el PRES 1 cau a terra i la resta dels seus companys tracten d'ajudar-lo. De sobte s'escolten altra vegada els lladrucs dels gossos, cada vegada més a prop. Quan es giren veuen com els gossos s'apropen a ells i comencen a córrer. Apareixen els soldats, que els segueixen darrere dels gossos, disparant per l'aire. Quan els presos arriben damunt del tot es troben rodejats per soldats i els gossos es tiren sobre ells per a mossegar-los. Uns soldats nuguen els gossos mentre que alteres encadenen als presos)

 

 

OFICIAL (Burlant-se d'ells)  -On pensàveu anar... Créieu que era fàcil escapar de nosaltres? Hem vist les vostres cadenes trencades i uns presos us han vist, no ha sigut molt difícil fer-los parlar. (Es riu i els presos abaixen el cap) Ja no teniu escapatòria. Jo m’encarregaré personalment de vosaltres quatre. (A la resta de soldats) Pugeu-los al camió!!

 

(Els soldats els pugen de forma violenta i salvatge, mentre que els presos es miren uns als altres pensant en què els passarà dins d'unes hores. Romanen tot el camí fins al camp de concentració callats, sense fer el mínim soroll. Un d'ells comença a recordar la seua família i a plorar. Finalment arriben al camp)

 

 

OFICIAL  -(Dirigint-se a uns soldats) Emporteu-los a la cel·la de castic, i ja sabeu el que això significa... No menjareu ni beureu fins que eixiu d’ella.

 

(Els soldats porten els presos a una xicoteta habitació sense il·luminació ni ventilació, completament fosca, i amb uns tres palms d’aigua a terra. Una gran i pesada porta de metall guarda l’entrada a la cel·la. S’apaguen els llums deixant l’escenari a fosques)

 

 

(A poc a poc es van encenent els llums i  s’escolta l’estrident soroll de la pesada porta metàl·lica de la cel·la obrint-se. Apareixen un oficial i dos soldats)

 

SOLDAT 1 (Senyalant amb el dit)  -Vosaltres quatre, alceu-vos.

OFICIAL (Més autoritari)  -El director del camp vol parlar amb vosaltres. I teniu sort que no s’haja assabentat que hi ha hagut un intent de fugida. (Després d’una breu pausa) Afanyeu-vos... ràpid!
 

PRES 3 (Impotent) Sí senyor.
PRES 2 (Amb el to dèbil) Espera un segon, no em puc alçar.
OFICIAL On et creus que estàs? El director t'està esperant! (Cridant) Vine ací ja! Negre de merda.
PRES 1 Ens podria dir el motiu de la nostra visita al director?
OFICIAL (De manera arrogant) No encara. Però com no vingueu ací ja m’encarregaré personalment de vosaltres.

 

(S’alça el PRES 4 posant cara de fàstic als soldats. Un d’aquests tracta d'agafar-lo pel braç mentre que ell l’esquiva. Tots sis es dirigeixen a la comandància del camp passant per tot el camp de concentració i davant de tots els presos. Una vegada que han arribat a l’edifici principal, l'oficial els fa un senyal per a què esperen fora amb els dos soldats, ell entra dins de la comandància)

 

PRES 4  -De segur que aquests fills de puta tenen preparada una trampa.

PRES 2 (Molt pessimista)  -Morirem... Ja ho veureu, l’oficial ha dit que el director del camp encara no s’havia assabentat que havíem intentat fugir però, jo crec que sí que ho sap.

PRES 1 (Intentant animar a la resta de companys)  -No sigueu negatius que tal vegada ens donaran una altra feina, potser deixarem de treballar a la pedrera.

PRES 2  -Donaria el que fora per tal de no treballar més a la pedrera, cada dia estic més feble i em costa més carregar amb totes eixes pedres.

PRES 1  -Tal vegada volen que treballem a les obres d’ampliació del camp, recordeu el que va dir eixe soldat a la pedrera

PRES 4  -Sincerament, no crec que siga res bo. Ens castigaran pel nostre intent de fuga.

PRES 3  (Pensatiu)   -A saber el que serà de nosaltres dins d’uns minuts.

PRES 1   -Segurament ens faran morir de la mateixa manera que als nostres companys...

 

(De sobte, s’obri la porta i apareix l’oficial. Llança una freda mirada als presos i els indica amb un sec moviment de braç que entren dins de l'edifici. Tots quatre s’alcen i entren dins. L’oficial condueix els quatre presos per una sèrie de passatges i sales, fins a arribar a una ampla porta de fusta d'un estil més elegant però també envellida, l'oficial l'obri)

 

OFICIAL (Autoritari)  -Entreu

 

(Els quatre presos entren seguits dels dos soldats alemanys i l'oficial. Es troben a una sala amb dos grans finestrals, enmig hi ha una gran taula de fusta, d'un to molt fosc, i una cadira feta amb el mateix tipus de fusta que la taula, on es troba assegut un home xicotet i vell, vestit amb robes de militar alemany plenes de medalles i distincions)

 

OFICIAL  -(Assenyalant als presos amb la mà) Ací els té senyor.
DIRECTOR DEL CAMP   (Mirant als quatre presoners)  -Molt bé. Us estava esperant.
PRES 3   (Mentre li cau una llàgrima per la cara)   -Què voleu de nosaltres?
DIRECTOR DEL CAMP  (Fredament)    -Tranquil, no cal preocupar-se'n. Com supose que us va dir l'oficial, ha recaigut en vosaltres un gran honor, un gran deure...
PRES 2   -Un gran honor? De què esteu parlant?

DIRECTOR DEL CAMP  -Participareu en un experiment diferent de qualsevol altre realitzat en aquest camp. Un espectacle que molt prompte es convertirà en una moda dins de l'imperi alemany.
PRES 3   -De què esteu parlant?
PRES 1    (Suplicant)   -Per què no ens deixeu en pau?
OFICIAL    (Donant una fort espentada al PRES 1)  -Calla!
DIRECTOR DEL CAMP  (Amb el mateix to monòton, com si no haguera sentit res)  -Aquest espectacle del qual us parle revolucionarà la manera d'entendre l'art, la manera de viure-ho i sentir-lo. Serà el cim del nostre art, la forma més exacta mai aconseguida de...(De sobte calla en sec, amb la mirada perduda)
PRES 4 (Després d'un incòmode instant de silenci absolut)  -Art? Esteu parlant d'art? I què tenim a veure nosaltres amb açò?
DIRECTOR DEL CAMP  -Molt senzill, vull fer amb vosaltres l'art més perfecte que es pot crear
PRES 4   -I quin és eixe art?
DIRECTOR DEL CAMP  (Amb un ample somriure)  -La mort... Acompanyeu-me, millor no endarrerir-lo més

 

(El director del camp s'alça i es dirigeix cap a una porta situada al final de la sala. L'oficial i els dos soldats alemanys espenten els presos per a què segueixen al director del camp. Ells es miren horroritzats. Entren a una sala molt ampla i elegant plena de butaques encarades al fons de la sala on es pot veure un escenari de taulons de fusta al qual es pot accedir pes dues xicotetes escales situades al mig d'aquest)

 

PRES 4  (Mentre se li humitegen els ulls) -No pot anar de debò... Ja us havia dit jo que açò no hi aniria bé. (Plorant) Que serà ara de la meua família?

PRES 1  (Amb seguretat)  -No t'aturis a pensar en això, esperarem a veure què més ens diuen...

PRES 3 (Atemorit)  -Llavors morirem de veritat?

DIRECTOR DEL CAMP   (Tallant-lo)   -Doncs, ja som ací. Vos agrada la sala que us hem acomodat?

PRES 1   (Enfadat)   -Quina poca vergonya té vosté si de debò vol matar-nos...

DIRECTOR DEL CAMP  -No m'heu entès... Es tracta de tot un honor, i l'heu d'aprofitar, pel vostre bé i de la resta del camp. Ajudareu els vostres companys a viure millor i eixir d'ací abans.

 

PRES 4  -Digues que vol de nosaltres? (Baixa el cap mentre el DIRECTOR DEL CAMP se'l mira fredament, i fent desaparèixer el petit somriure que encara hi tenia ) Vull dir... (Quasi sense veu) Que no hem de ser nosaltres qui mora, no hem fet res malament... (Ho diu recordant l’anterior intent de fugida)

PRES 3   (S'apropa una mica al DIRECTOR DEL CAMP, només un parell de passos i s'atura. Amb decisió) De segur que és una trampa companys, estic seguríssim.

DIRECTOR DEL CAMP   (Amb rostre de satisfacció)   -Esteu equivocats... Com ja us he dit abans, es tracta d'un nou tipus d'experiment que hauria de ser molt significatiu per a tots vosaltres...

PRES 4  (Amb veu solemne i tracte delicat, tractant de convèncer el DIRECTOR DEL CAMP d'una cosa quasi impossible) Podem fer qualsevol treball, no ens importa el dur que sigui, de debò.

DIRECTOR DEL CAMP (Rere una breu pausa, i amb un somriure poc creïble) Voleu alguna cosa de beure? En tenim un mica de suc de mora, preneu-ne. (Amb el mateix somriure d'abans)

 

(Els quatre presos agafen un got cadascun i s'ho beuen per por a la reacció del DIRECTOR DEL CAMP, sense saber-hi realment el que estaven fent)

 

OFICIAL   -Seieu ací. (Assenyalant un parell de cadires de fusta gruixudes)

 

 

(Es tanquen totes les portes del saló, deixant tan sols una petita oberta vigilada per un parell de musculosos soldats ben armats. El DIRECTOR DEL CAMP desapareix de sobte i queden sols els quatre presos, l'OFICIAL, i un altre parell de soldats)

 

OFICIAL   -Ara de seguida començarà l'experiment, heu d'estar tranquils i no vos passarà res. Confieu en nosaltres.

 

 

(Sona una botzina com un estrèpit que anuncia el començament de l'acte. Els soldats espenten els presos perquè es fiquen drets, tot seguit, els dirigeixen cap al mig de la sala i els fan pujar amb més espentades als taulons de fusta vella i corcada. Tots quatre es miren sense saber bé que fer-hi. Un silenci inunda la sala quasi buida. De sobte, comencen a entrar ordenadament mig centenar de soldats, coronels, oficials i caps superiors nazis. Es seien ordenadament, sense fer cap soroll, només s'escolten alguns tossits i el so habitual de cadires arrossegant-se. Un cop són tots asseguts, comença a baixar una gàbia de dimensions descomunals i cau lentament sobre els quatre presos que encara estan atònits)

 

 

DIRECTOR DEL CAMP   (Amb veu forta i posant-se dret, amb una mà a la butxaca i l'altra al cor)  -Benvinguts amics meus. Avui, tenim el plaer de disfrutar d'açò que tant de temps anem buscant. (Murmuris i elogis pel baix) Com ja sabreu, tindrem l'oportunitat d'acabar amb a aquest grup de rates roïnes i plenes de brutícia...

 

 

(Els quatre presos comencen a sentir marejos, la greu inanició i falta de força els passa factura. Però no saben el perquè d'aquesta reacció, i tampoc en tenien gaire forces per endevinar-ho)

 

 

DIRECTOR DEL CAMP... Perquè ací qui manem som nosaltres! Hem d'acabar amb totes eixes persones que estan en contra del sistema. (Els espectadors eufòrics) Perquè si volem un món millor, ells no han de ser-hi a cap lloc! (Cridant seguint l'eufòria de la resta) Som nosaltres qui hem de fer alguna cosa per la perpetuació de la raça àrea!

 

 

 

(Dins la gàbia comencen a sonar gemecs de dolor, uns es cargolen als taulons polsosos, altres s'agafen als barrots de la gàbia amb el propòsit d'escapar, però ja cap cosa es pot fer. El darrer verí que n'havien pres els treia la vida a poc a poc, els impedia aferrar-se tan sols una mica)

 

 

DIRECTOR DEL CAMP  -Des de la prehistòria la selecció natural ha fet que sols els més forts de cada raça sobrevisquin. Si un humà té càncer o qualsevol malaltia genètica. Què es fa? Es cura... Doncs és un error. Perquè es discrimina en positiu als més febles, i la raça no millora, es deteriora. Cal preservar la cadena genètica i millorar-la. I si algun dels malalts és dels nostres hauríem de sacrificar-lo per la causa. Sense contemplacions. (Dit açò, observa fixament la gàbia, gaudint d'eixe plaer que més l'ompli)

 

 

(A poc a poc els llums s'apaguen, sent així el final pels presos)