Nova York, 2014. En una festa a l'edifici Hilton, propietat del pare de Débora. La festa és molt exclusiva i a soles hi ha gent rica. Hi ha música electrònica a tot volum. Hi ha un llum de lava molt gran al centre de l'estada. En la festa hi ha molt d'alcohol, drogues...Apareix Matilda sorpresa d'haver sigut invitada a la festa. Ràpidament les tres animadores s'apropen a ella amb un somriure sospitós.

 

DÉBORA (dirigint-se a Matilda) -Ui, nena, no pensàvem que vindries. Veritat, xiques?

LUCRÈCIA I ÚRSULA (assentint) - Sííí, jijijijjijiji

MATILDA -I com t'ho estàs passant?

MATILDA (dubtant) - Mmm... bé, supose.

DÉBORA -Vinga, anem per una copa i a ballar, així t'animes.

LUCRÉCIA Y ÚRSULA -Sí sí, anem-hi, anem-hi jijijijijiji

 

(Totes quatres agafen un martini i s'asseuen a un sofà que hi ha a un costat de l'habitació)

 

MATILDA - Podríeu dir-me a on està el bany?

DÉBORA - Sí, es clar, ací a l'esquerra.

MATILDA - Gràcies, ara torne.

 

(Mentre Matilda se'n va al bany les tres xiques aprofiten i li posen droga a la copa)

 

DÉBORA  (adreçant-se a Lucrècia) - Vinga afanyat!

ÚRSULA (histèrica) -Va, que com torne del bany ens enxamparà!!!!!!!!!

LUCRÉCIA -O siga que sí, que m'estic donant presa. O siga, que no confieu en mi?

DÉBORA  (amb cara de pomes agres) -NO.

 

(Torna Matilda del bany)

 

MATILDA - Ja estic ací xiques, gràcies per cuidar-me la copa. Aquesta festa és molt luxosa.

DÉBORA - Doncs açò no és res. Un dia qualsevol a la nostra vida.

LUCRÈCIA -Com es nota que no ixes mai de festa jijijij

ÚRSULA  (dirigint-se a Lucrècia) -Tia no sigues tan cruel, ella no té la culpa de no tindre temps per eixir i no tindre amics.

DÉBORA  (fa una mirada fulminant a les xiques) -Vinga, ja està bé. Anem a ballar.

 

(Ja a la pista de ball les tres xiques parlen amb Matilda)

 

DÉBORA - Matilda, carinyet, explica'ns que és el que t'agrada.

ÚRSULA -Sí, amor, que com no ixes de casa no sabem res de tu.

ÚRSULA I LUCRÈCIA - jijijijijijijjijiijiijijijijiijijiiji

MATILDA (ignorant a Lucrècia i Úrsula) - Bé, doncs... m'agrada molt el teatre, és la meua passió. Estic enamorada de les obres d'Àngel Guimerà.

DÉBORA - Ah sí? A nosaltres també ens agrada molt el teatre, a mi sobretot.(S'apropa a ella, amb un fil de veu) Jo he escrit una obra, però em fa vergonya mostrar-la, perquè no vull parèixer una resabuda, sense ànim d'ofendre.

MATILDA (resignada) - No passa res. Uf, no em trobe massa bé, m'estic marejant, vaig a seure una estona al sofà.

DÉBORA -No, anem a un lloc més tranquil.

LUCRÈCIA I ÚRSULA - Sí anem-hi, anem-hi, jijiji.

 

(Entren a l'ascensor i baixen al soterrani. Seuen en unes cadires de disseny)

 

DÉBORA  (comença a parlar) - Sent insistir tant però el teatre és un tema que m'apassiona. Quan s'actua, el que es representa són els sentiments del personatge, però també són, en certa mida els de l'actor. O siga vull dir que quan s'actua arriba un punt en què no es pot distingir on comença i acaba la ficció.

ÚRSULA - Sí tia seria una passada expressar el que se sent.

LUCRÈCIA -Veritat que sí?, jijijijiji.

MATILDA -Xiques jo crec que me'n vaig a casa, no em trobe massa bé.

DÉBORA  (donant-li un got) - No, espera, pren aquest  suc de taronja que et vindrà bé.

MATILDA (prenent el got de suc) - Bé, d'acord, ja em sent millor.

DÉBORA - Veus com sí? I ara que et sents millor em faries el favor de representar el final de la meua obra? Sé que ets bona actuant i m'agradaria que foses tu qui representara la meua obra. Em faries el favor?

MATILDA  (estranyada) -Bé, no sé, si vols... Jo ho faig però no t'assegure res.

DÉBORA - De segur que ho faràs molt bé. T'explique, a la meua obra el protagonista mor perquè es pren un got amb verí. Així doncs vull que lliges aquest últim paràgraf, agafes el got de suc de meló i deu segons després mors.

MATILDA -Està bé, faré el que puga, espere que t'agrade.(Pujant a una tarima i començant a llegir) Oh, trista de mi, no vull viure més, que vida més cruel que m'ha oferit el destí...

 

(Matilda termina de llegir el llarg paràgraf i es pren el got de suc que conté un verí mortal. Conta deu segons i es deixa caure a terra)

 

MATILDA -Com ho has vist? T'ha agradat?

DÉBORA (amb to seriós) -Li falta realisme.

MATILDA (cridant) - AAAAAAAAAAH!

DÉBORA  (intentant parèixer sorpresa) -Què et passa?

MATILDA (sense forces) - Em fa molt de mal la panxa, em pesa el cos, em trobe fatal...

DÉBORA (somrient maliciosament) -Normal, el verí que t'he posat en el suc de meló està fent efecte.

MATILDA (sorpresa) - QUÈ?! Per què ho has fet si jo mai t'he fet res?

DÉBORA - No tinc res en contra teua, però vull que la meua obra siga real i inigualable. Per això pense que la millor forma de representar la mort és morint de veritat.

MATILDA (sense poder creure-ho) -Tu estàs boja? Com ets capaç de fer semblant barbaritat? Recapacita! Ajuda'm per favor, porta'm a l'hospital!

DÉBORA (agafant lloc per a gaudir de l'actuació) - jajaja massa tard, et queden a soles cinc minuts de vida, no arribaràs a cap lloc.

 

(Matilda comença a retorçar-se en el sòl cridant i plorant pel dolor. A poc a poc els crits són més ofegats. Finalment Matilda mor)