Madrid, 2009. Teatre Etame.

 

S'està realitzant un càsting per a actuar en una obra de teatre, titulada “L’amor i la mort pendent d'un fil”

 

Assentat en una butaca roja es troba Leo (un xic amb un mocador a ratlles, pantalons color granat i mocassins blau marí) i dos files més arrere es troba Mario amb uns pantalons de xandall i un cigarro d'embolicar en l'orella)

 

MARIO -Eh xaval, quina hora és? Ací la penya s'ha oblidat de mi o què?

LEO (Girant-se cap arrere) -Jo porte més d'una hora i mitja, crec que també s'han oblidat de mi.

 

Mentre diu açò, Leo se'n va darrere, al costat de Mario.

Els avisen de que les entrevistes porten retard, i decideixen anar a prendre quelcom junts. Una vegada en el bar, s'assenten en la primera taula que veuen, i comencen a parlar

 

MARIO -I a tu, quin tipus de teatre t'agrada?

LEO  -A mi m'agrada el teatre romàntic entre persones del mateix sexe i el que té finals tràgics.

MARIO  - Jo sóc més de teatre infantil i comèdia.

LEO  -Dons l'obra de teatre per a la que farem el càsting és més del meu gust, com és que vols representar-la?

MARIO  -Ho sé, però en la situació en què estem m'he de conformar amb el que es pot.

LEO  -Clar, tens raó, així estem tot el món. Però jo per exemple ja que he estudiat això m'agrada.

MARIO  -Però jo per exemple que he estudiat arquitectura, no hi ha molt treball i vaig decidir traure'm un curs de teatre que era el que millor se'm donava i també el més econòmic. Sincerament preferís treballar d'arquitecte, però és el que hi ha.

LEO  -Jo he estudiat escenografia, i des de xicotet sabia que em volia dedicar a això, per això espere que em donen un paper en l'obra.

MARIO  -Tant de bo ens donen un paper en l'obra per als dos.

LEO  -Seria perfecte i podríem veure'ns més sovint també.

MARIO  -Encara que no ens donen a algun el paper poder seguir veient-nos i conèixer-nos més...

LEO   -Fet! 

MARIO  -Crec que va sent hora que tornem al càsting a veure si s'acaba abans que arribem i ja si que no ens agafen a cap dels dos!

LEO -Tens raó, anem. (s'alcen de la taula i es dirigien cap al Teatre Etame.)

 

Una vegada allí, se situen com l'inici.

Després de diversos minuts, el director es dirigeix cap a totes les persones de la sala.

 

DIRECTOR  -Hem realitzat les proves a la mitat dels participants apuntats. El pròxim de la llista és Mario García Almudejo.

MARIO (entusiasmat i al mateix temps nerviós)  -Bon dia, el meu nom és Mario García Almudejo, tinc 24 anys i sóc de Castelló.

DIRECTOR  -Molt bé. Comence per favor.

 

Mario va interpretar l'obra proposada amb un art especial, com si treballara d'actor tota la seua vida. Per finalitzar el Director va felicitar-li.

 

DIRECTOR  -L'últim participant de hui és Llig Sierra Muñoz. Per hui hem tingut prou, continuarem demà a partir de les 10.00. Gràcies a tots per vindre.

LEO (tranquil i relaxat)  -Bon dia, sóc Leo Sierra Muñoz. Tinc 25 anys i sóc de Barcelona.

 

Leo va realitzar una representació de l'obra fantàstica.

El director es va quedar bocabadat i les seues úniques paraules van ser: "Sublim. Li cridarem”

 

Leo va eixir encantant d'haver realitzat una representació fantàstica, però va pensar que no li cridarien ja que a la majoria de persones apuntades també els van dir que els cridarien.

 

LEO (dirigint-se cap a Mario)  -Crec que no m'agafaran. T’abellix si quedem algun dia?

MARIO  -Per mi encantat, em caus de puta mare i eres bon xaval.

 

Dues setmanes després, el Director no havia cridat a ningú.

 

***

 

Mentrestant Leo i Mario disfrutaven de la seua companyia mútua, quedaven totes les vesprades, i sí, mantenien fins una relació.

Els dos s'havien dau compte que estaven enamorats.

 

El telèfon va sonar, però Leo estava assentat en el jardí de sa casa llegint el periòdic i no ho va escoltar. De nou el telèfon va tornar a sonar, esta vegada Leo ho va escoltar i va eixir disparat a agafar-ho.

 

LEO  -Si?

DIRECTOR  -És vosté Leo Sierra Muñoz?

LEO  -Sí, sóc jo. Qui és vosté?

 

DIRECTOR  -Mire, sóc el director del càsting, i junt amb els meus companys, hem arribat a la conclusió que la teua actuació va ser brillant, per això hem decidit que el paper és teu. Vosté serà el protagonista de l'obra “L’amor i la mort pendent d'un fil”. Enhorabona. Haurà de reunir-se amb nosaltres a les 16.00 per a realitzar un assaig abans de la representació final.

 

LEO (caient-li una llàgrima d'alegria)  -Moltíssimes gràcies Director, és per a mi tot un honor poder realitzar eixe paper en l'obra. Estaré allí a les 16.00 Moltíssimes gràcies.

 

 

Leo va penjar el telèfon i va cridar immediatament a Mario. Li va dir que li havien donat el paper, però Mario ni es va dignar a donar-li l'enhorabona, però Leo estava tan feliç que ni es va fixar

 

Leo es va dirigir cap a l'apartament de Mario. Una vegada allí, Leo va entrar i es va fixar que Mario no estava a casa i va decidir pujar al terrat que era el lloc preferit d'ambdós.

 

LEO (alleujat) -Encara sort que et trobe, t'he buscat per tot el pis. Què no t'alegres per mi? Mario, què et passa?

 

 

Mario estava destrossat, no responia a les preguntes de Leo, i estava a punt de prendre's una droga que s'havia preparat per a matar-se i acabar amb eixe patiment. Però llavors va deixar la copa a un costat i es va dignar a contestar a Leo.

 

MARIO  -Però.. Què és el que vols? Què et done l’enhorabona, sent  que jo també desitjava eixe paper? Mira Leo, m'he enamorat de tu, però eixe era el meu son. A més... tu m'has vist? La teua família te diners eres un pijo i un ric mimat, mentre que jo només sóc un pobre xic intentant tirar endavant la seua vida amb el meu propi esforç. Per favor, deixa'm. Vull estar a soles.

 

LEO (desil·lusionat amb l'actitud de Mario)  -Pensava que eres més madur i acceptaves les coses com un home, però ja veig que no, crec que és millor deixar la nostra relació ara.

 

 

Es va escoltar un va silenci entre ambdós, però després Mario es va sentir malament pel que li havia dit. Leo un poc desil·lusionat i nerviós es va beure la copa que havia deixat Mario sense saber ni si volia el que portava, li va donar un bon bes, i es va anar. Mario es va adormir en el terrat, però quan es va despertar va veure que eren les 17.00, i va recordar que Leo li havia dit que la funció començava a les 17.00. Així que va agafar la copa buida sense acordar-se qui se l'havia begut i es va anar a la funció.

 

 

DIRECTOR  -Leo, preparat?

LEO  -Preparat.

DIRECTOR  -Molta sort.

 

Leo, va eixir a l'escenari, la sala estava plena de gent. Entre tota la multitud va veure Mario assentat en la butaca roja on es van conéixer. Leo va somriure. Abans que s'obrira el teló Leo va sentir quelcom en el seu cos, quelcom molt fort que li impedia moure's, va pensar que eren els nervis, així que va realitzar la seua interpretació assentat en una butaca.

 

Una vegada representada l'obra, el teló es va tancar i el públic va aplaudir fortament. Però Leo ja s'havia anat a realitzar un llarg viatge de què mai tornaria.