(Manhatan, 1992, al cantó d'un carrer buit a la 1:30 de la nit. Tot era fosc: tan sols el soroll d'uns pocs vehicles que circulen es pot escoltar. Un parell d'ombres  apareixen, una per l'esquerra i una altra per la dreta. Ara són al cantó).

 

MAIKEL (frotant-se el nas)  -Ieee, com estàs germà?

JOHN (tremolant)  -Bé, però fa molt de fred, has portat el que et vaig comanar?

MAIKEL  -No tingues tanta pressa, qué no vols parlar amb el teu amic Maikel?

JOHN  -No és que sigues el meu amic, és que ets el meu subministrador (referint-se al camell).

MAIKEL  -Serà que no he fet coses per tu John, hui he deixat els meus amics tirats per donar-te el que em vas manar.

JOHN  (enfadat)  -Vols donar-m'ho? M'estic cabrejant, saps que necessite això, sinó ho passaré molt malament.

MAIKEL  -Si te la donaré però cerca la porta, sinó no tindràs res.

JOHN (fica les mans al pantaló i trau els diners)  -Amb açò me'l podràs donar?

MAIKEL  -Mira, perque ets el meu col·lega de punxades, que sinó... (Li dóna una xeringa plena; el -John somriu).

JOHN  -De puta mare col·lega!

(Es fica una goma al braç i es punxa la droga, després de punxar-se-la fa cara d’extasiat però als pocs minuts se li passà l’efecte).

 

 

JOHN  (molt cabrejat)  -Quina puta merda és aquesta tio! Si ha durat no més que una estona! M’has portat la droga més mala que tenies o qué? No et pense pillar mai més!

MAIKEL  -Mala droga? Però si és la millor que en tinc, el que vols és timar-me i que et porte una millor per aquesta misèria.

JOHN  -No...  És que... M’has donat millor material en altres ocasions.

MAIKEL  -El que passa és que tu ja estàs acostumat, tot el dia donant-se i mira... Em sent malament per tu, però mira...

JOHN  -Tinc clar que vaig a deixar la droga, no em drogaré mai més, i no et trucaré mai, buscaré un treball, formaré una família i demanaré disculpes als meus pares, que els vaig tractar malament per culpa de la droga.

MAIKEL  -Eh! La policia, anem, corre, vine amb mi! (Corren per 5 o 6 carrers, fins que arriben a un garatge, Maikel obre la porta d’un garatge, entren i tanquen).

 

JOHN  (cansat)  -Que has vist? Jo no he vist ningú.

MAIKEL  -La policia tio, i tu vas drogat, era necesari fugir.

JOHN  -Me’n vaig, vull recobrar la meua vida, adéu.

MAIKEL  -No! Tinc una cosa per a tu, no pots anar-te’n.

JOHN  -Que és?

MAIKEL   -Ara voràs (trau una xeringa i se la mostra al John).

JOHN   -Para! Para! Saps que vull deixar-ho, para!

MAIKEL  -Aquesta és nova, la millor de totes, i per ser tu te la vaig a regalar, disfruta-la.

(John dubta, s'ho pensa molt, finalment cedeix i es punxa, i acaba extasiat, però al poc de temps comença a sentir-se molt malament).

 

JOHN  -Agh! Que mal m’està sentant açò!

MAIKEL  -Tranquil·litza’t, ara de seguida se’t passarà.

JOHN  -D’acord.

MAIKEL  - John, jo sempre he tingut un somni,saps? Sempre he volgut vore la mort de prop, però abans que vinga a per mi, I dins de poc podré fer-ho realitat.

 

JOHN  -Com que es farà realitat? A qui mataràs?

MAIKEL  -A un traïdor que jo tenia com al meu germà.

JOHN  -No sé perqué no sent les cames.

MAIKEL  -També veus borrós?

JOHN  -Sí, com collons ho saps?

MAIKEL  -John, la droga que has pres te matarà, i jo estaré ací per a observar-ho, disfrutant-ho.

JOHN  -Per favor Maikel, no ho façes, salva’m!

MAIKEL  -No, ja està tot fet, disfruta dels teus últims moments com els vaig a disfrutar jo.

JOHN  (tossint i moribund)  -Per favor, no em deixes morir!

 

(Maikel es senta en una cadira i espera fins que John és mort, replega el cadàver i se’n va).