València, 2014. Botiga Game del centre comercial el Bonaire. Grans prestatgeries repletes de videojocs, un mostrador davant de la porta principal. Parets altes decorades amb motius geomètrics i colorits típics dels videojocs i de les seues marques. Sense finestres però amb un gran aparador amb els jocs de moda. Junt a la prestatgeria de les ofertes es troba Paula, una de les millors jugadores de l'actualitat i provadora de videojocs, que espera impacient reunir-se amb la famosa dissenyadora de videojocs, Mireia. Una friki dels videojocs entra per la porta i s'acosta a la prestatgeria d'ofertes on es troba Paula.

 

FRIKI (dirigint-se a Paula) -Que xulos són aquestos videojocs!! Estic desitjant arribar a casa i jugar amb ells, sobretot al Súper Mario Bross

PAULA (amb to de superioritat) -Però què dius tia?! Eixe videojoc està ja molt passat de moda!! És una merda!!

FRIKI  -És un dels meus videojocs favorits i, a més, em pareix molt divertit.

PAULA  -És tota l'estona el mateix, col·lega. A més, tu segur que no eres capaç ni de passar-te la primera canonada del Flippy Bird. Friki!!

FRIKI  -Per què? Com tu, flipada.

PAULA  -Perdona?! Jo sóc una professional, em guanye la vida en aquest món, fa temps que vaig deixar arrere els jocs de merda.

FRIKI -Llavors, si ets tan bona com dius, què fas en aquesta botiga?

PAULA  -He vingut a reunir-me amb una de les millors dissenyadores del món, perquè clar, (amb un cert vacil·le a les seues paraules) els millors es rodegen dels millors.

FRIKI (venjant-se del vacil·le anterior) -Tan bona no seràs quan, ni tan sols m'has reconegut... (Se solta el pèl, es lleva les ulleres, s'obri la camisa que portava cordada fins al coll)

PAULA (amb to d'admiració)  -Hòstia!! Si ets tu!! Com no he pogut descubrir-ho abans? (alçant les mans al cel) (Paula és la dissenyadora)

MIREIA  -Si, sóc jo, el teu gran ídol, però t'he de tractar com a tal? (referint-se a la superioritat que ha tingut Paula amb ella anteriorment)

PAULA (tartamudejant)  -Si... Però és que... Jo...

MIREIA (interrompent Paula)  -Bé no passa res . (llevant-li importància a l'assumpte) Deixem aquest tema, simplement volia saber com eres, ja que, al meu parèixer, cada un actua amb els altres d'acord amb el que creuen que són els altres. Ara que ho sé... (Alça el braç assenyalant el camí de la sala de proves a la que es dirigeixen)

 

Nova sala, esta no té llum, a penes, quatre llums de neó i està repleta d'ordinadors i pantalles. En la paret més gran hi ha un gran rellotge digital. Enfront d'estes pantalles hi ha nombrosos sofàs de color roig que destaquen amb les parets grises. Un d'aquestos sofàs és ocupat per Paula mentre Mireia es dirigeix al mini bar.

 

MIREIA  -Pren, una Coca Cola, després de la nostra primera trobada un poc roïna, (entre rialles) toca començar amb bon peu.

PAULA (Amb gest simpàtic)  -Em pareix bé, a més m'ajudarà a aclarir-me, anit no vaig pegar ull intentant-me passar un dels teus jocs.

MIREIA  -Dit això.... Et conte... (Donant pas al principi de l'explicació)

PAULA  -T’escolte (Mentre s'acomoda en el sofà roig i torna a apegar un altre glop del refresc.)

MIREIA  -Per a la meua nova creació, que dos anys m'ha portat i ja no recorde ni com començar a jugar, necessite a algú capacitat per a aconseguir arribar fins al final, per a aconseguir guanyar, que com que ningú, ni si tan sols jo, la pròpia creadora, ha aconseguit encara. I qui millor que tu, una de les millors provadores i el meu major fan per a aconseguir aquest gran repte, que no sols consisteix a guanyar (augmentant l'emoció i l'èmfasi de les seues paraules) sinó viure-ho com si de la realitat pròpia es tractara, vull a algú que senta que la vida li va en això. (li guinya un ull) Algú com tu.

 

PAULA  -D’acord, accepte el repte però... en què consisteix el joc. (Li ve just acabar de parlar per a badallar).

MIREIA (Mira el rellotge i somriu maliciosament, a continuació segueix amb l’explicació)  -Aquest videojoc està basat en una obra de teatre d'estil medieval, on un príncep ha d'aconseguir conquistar el cor d'una princesa.

 

PAULA  -Però... (Sorpresa) Una obra de teatre? És rar, no?

MIREIA  -Sí, he intentat innovar, em pareixia una bona idea acostar el teatre als jóvens de hui en dia... però bo, seguim amb l'explicació. (Paula assenteix, dóna un altre glop de Coca cola, la dissenyadora torna a mirar el gran rellotge digital penjat en la paret) El videojoc constarà de cinc nivells, cada un serà un acte de l'obra de teatre. Els quatre primers seran les proves que el príncep ha de passar per a arribar a la princesa. L'últim nivell, que serà l'últim acte d'esta obra de teatre virtual, espera una sorpresa junt amb la princesa. A més qui arribe aconseguirà finalitzar el joc i, per tant, guanyar.

 

PAULA (Amb veu de cansament)  -Supose que açò és tot, ni més ni menys que afegir, ¿no?

MIREIA  -No això és tot, que comence el joc... (Rialla maliciosa)

 

Paula comença la partida. S'obri el teló, en l'escenari hi ha dos cavallers, hi ha un disgustat perquè busca la princesa que vol conquistar. Paula comença a manejar al seu avatar que es dirigeix a la primera prova, també ha d'estar atenta i satisfer les necessitats del públic del teatre, això li donarà punts. El primer acte ha començat. Mireia torna mirar el rellotge, cada vegada més impacient. Paula avança pels distints nivells ràpidament defenent la professionalitat i pràctica que caracteritza a la provadora. Però cada vegada es sent més cansada, cada acte, cada prova li costa més. Se li comencen a tancar els ulls i a penes té forces per a sostindre el comandament.

 

PAULA  -No sé que m'està passant, el meu cos no reacciona. Açò no és propi de mi. Sóc una persona amb molta energia i més quan estic concentrada en una partida. (Diu cansada)

MIREIA (Amb to maliciós)  -Abans, quan et vaig explicar el funcionament del joc vaig ometre un xicotet detall. Tant la Coca cola que abans t'he donat i l'aigua que el príncep ha begut al llarg de la partida, estaven enverinades. Si no aconsegueixes finalitzar el joc abans de quinze minuts, mai et donaré aquest flascó d'antídot, moriràs igual que el teu personatge que ha d'arribar a la princesa, qui espera l'antídot en un últim acte per a ell.

PAULA (Ja dèbil i enfadada)  -Com m'has fet açò? Jo només volia ajudar-te. (s'alça intentant furtar-li l’antídot. Fracassa)

 

Paula a pesar de la seua debilitat lluita amb força per a intentar arribar al final, mira el rellotge que abans la dissenyadora no parava de mirar per a saber quant li quedava. Sap que a penes li queden cinc minuts de vida, però ja li queda poc, acaba d'arribar a l'últim acte de l'obra. Mireia sap que li queda poc per a acabar la partida, per a finalitzar l'obra que cada vegada té més públic. Paula ja està a la recta final, en l'escenari, el príncep ja veu la princesa, el que queda ho podria fer fins un xiquet de deu anys. Paula ha aconseguit el que ningú mai havia pogut fer.

 

MIREIA -Pren, ja sé que ho vas a acabar, ací tens el l’antídot. Sinó mai aconseguiràs arribar a la princesa i el teu esforç i mort no haurà tingut sentit. (Li entrega l'antídot que Paula pren precipitadament, i quasi sense forces)

 

Paula cau a terra, tremola i la vista se li borra...

PAULA (Amb un fil de veu)  -Però açò no era l'antídot?

MIREIA  -Ai! Pobre il·lusa... de veritat et creies que t'anava a donar l'antídot? Ara que ja sé com passar-me cada nivell i arribar al final de l'obra no deixaré que ningú em furte el mèrit de ser la primera guanyadora. Únicament volia a algú que em rebel·lara el camí. La teua mort s'acosta perquè el que acabes de prendre era verí, no com el primer del refresc que simplement era una droga que t'adormia. Tu i el príncep seguireu el mateix camí, ja et vaig dir abans que per a jugar buscava a algú que li fóra la vida en això. (Rialles malèfiques)

 

Paula mor al mateix temps que el cavaller de l'obra. Amb la mort d'aquest, l'obra finalitza, el públic abandona la sala, la partida està perduda. Mireia comença una nova partida que li portarà a l'èxit.