Novel·la psicològica

A principi del segle XX, amb figures com Marcel Proust o James Joyce i gràcies a les teories de la psicoanàlisi de Sigmund Freud, va néixer una nova manera d'entendre la novel·la: la novel·la psicològica que tenia com a característiques principals la subjectivització, la introspecció en la psicologia, interès pel món interior dels personatges i la utilització del discurs indirecte lliure i el monòleg interior.El màxim exponent del monòleg interior va ser James Joyce, tot i que no cal oblidar-se d'altres autors, com, Virginia Woolf. Aquesta tècnica literària consisteix a representar el punt de vista d'un personatge a partir d'un escrit semblant al que seria el seu flux de pensament, és a dir, escriure tal com estan pensant els personatges en aquell mateix moment. Per això, hi són recurrents les associacions d'idees i hi ha una barreja entre el món real i el món interior dels personatges. Acostumen a haver-hi frases llargues que van d'un pensament a un altre.

"Oh gran cosa! si això és tot el dany que vam fer en aquesta vall de llàgrimes déu sap que no és tant no ho fa tot el món només que ho oculten. Jo supose que una dona està ací per a això, si no ell no ens hauria fet com ell ens va fer tan atractius per als hòmens"

“Vaig deixar de sentir-me mediocre contingent i mortal. D'on podria venir-me eixa alegria tan fort? Em donava conte de què no anava unida al sabor del te i del panellet, però l'excedia en molt i no devia ser de la mateixa naturalesa. D'on venia i què significava? Com arribar a aprendre-ho? Bec un segon glop, que no hem diu més que el primer; després d'un tercer que ja em diu un poc menys.”

Hi predomina també l'estil indirecte lliure, en què el narrador cedeix la veu als personatges.

"La senyora Dalloway va dir que ella mateixa s'encarregaria de comprar les flors. Sí, ja que Lucy tindria treball més que suficient. Calia desmuntar les portes; acudirien els operaris de Rumpelmayer. I llavors Clarissa Dalloway va pensar: què matí diàfan, qual regalada a uns xiquets en la playa. Què festa! Quina aventura! Sempre va tindre aquesta impressió quan, amb un lleu gemec de les frontisses, que ara li va paréixer sentir, obria de bat a bat el balcó, en Bourton, i eixia a l'aire lliure."

A Catalunya la tècnica del monòleg interior va entrar amb Carles Soldevila i les seves novel·les Fanny i Valentina, tot i que en molts punts de la novel·la la tècnica no està prou ben aconseguida. Llorenç Villalonga a Mort de dama , o Mercè Rodoreda a Aloma i a La plaça del Diamant, novel·la que treballarem, també utilitzen aquesta tècnica.

“Sóc un cas ben curiós, jo. Per primera vegada sec al costat d’un home en un restaurant. He sortit a escena si fa no fa nua; m’he sentit grosserament admirada per milers d’espectadors, però només fa deu minuts que he dit a algú: t’estime”

Com ja hem dit entre les principals característiques de la novel·la psicològica trobem:

Subjectivització:

Els autors ja no descrivien la realitat tal com era sinó que es deixen portar per una visió més subjectiva, des d’un punt de vista diferent, tal com ells el percebien.

“Allà va trobar en Cintet, que tenia els ells molt grossos, com de vaca i la boca una mica torta (...).”

“El mar no semblava d’aigua: gris i trist perquè estava núvol. I la inflor que li venia de dintre era la respiració dels peixos i la ràbia dels peixos era la respiració del mar, quan el mar pujava més amunt amb crestes i bombolles.”

“Tots els llums eren blaus. Semblava el país dels màgics i era bonic. Així que queia el dia tot era de color blau.”

“Aquelles boletes eren com els ous de peix, com els ous que hi ha en aquella saqueta a dintre dels peixos, que s’assembla a la casa dels nens quan neixen, i aquelles boletes naixien a l’església com si l’església fos el ventre d’un gran peix.”

Interès pel món interior del protagonista i la psicologia dels personatges:

Els autors es centren en l’interior de les persones, tot el que sentien o succeïa al seu interior (sentiments, sensacions, etc.)

“Cada dia estava més cansada”

“Només sentia parrupeig de coloms. Em matava netejant els coloms. Tota jo feia pudor de colom. Coloms al terrat, coloms al pis; els somiava. La noia dels coloms. (...)Quan anava pel carrer cap a casa dels senyors a treballar, el parrupeig dels coloms em seguia i se’m ficava al mig del cervell com un borinot. De vegades la senyora em parlava i jo, discreta, com si tal cosa, no li contestava, i ella em deia, ¿que no em sent? ”

“I que tot havia començat per culpa d’haver hagut d’anar a treballar a casa d’ells, perquè estava tan cansada que no tenia ni esma, quan calia, de dir no. No li podia explicar que no em podia queixar a ningú, que el meu mal era un mal per mi sola i que, si alguna vegada em queixava a casa, en Quimet em deia que li feia mal la cama.”

“Sentia la brasa a dins del cervell, encesa i vermella. Veces, abeuradors, menjadors, colomar i cabassos de colomassa, ¡tot a passeig! ”

“No m’agradava res: ni la botiga ni el passadís com un budell fosc ni allò de les rates que venien de la claveguera. ”

“Vivia tancada a casa. El carrer em feia por. Així que treia el nas a fora, m’esverava la gent, els automòbils, els autobusos, les motos...Tenia el cor petit. Només estava bé a casa.”

Monòleg interior:

Que com ja em explicat abans, son llargs fragments en la novel·la parla amb ell mateix de tot el que sent.

“...vaig pensar que els mataria. No sabia com. A cops de ganivet no podia ser. Tapar-los els ulls i tirar-los daltabaix del balcó no podia ser... ¿Si només es trencaven una cama? Tenien més força que no pas jo, més força que no pas un gat sec. No podia ser.”

“¿On era l’embut? ¿On l’havia posat? Amb totes les coses que m’havia anat venent estava segura que l’embut no hi era. On era, on? Després de molt buscar i de molt regirar el vaig trobar bocaterrosa damunt de l’armari de la cuina. ”

“I com una il·luminació vaig pensar en l’adroguer de les veces. Aniria amb l’ampolla, demanaria el salfumant i quan hauria de pagar obriria el portamonedes i diria que m’havia deixat els cèntims a casa, que ja passaria a pagar l’endemà.”

“I Amunt, jo amunt, amunt, Colometa, vola, Colometa... Amb la cara com una taca blanca damunt del negre del dol... amunt, Colometa, que darrera teu hi ha tota la pena del món, desfes-te de la pena del món, Colometa. Corre de pressa. Corre més de pressa, que les boletes de sang no et parin el caminar, que no -t’atrapin, (...).”

“Fer com aquella dona de l’entrada de l’església que parava la mà a la senyora del paraigua d’home. Podria anar amb els nens a parar la mà... avui un carrer, demà un altre... avui una església, demà una altra... per l’amor de Déu... per l’amor de Déu...”

“Si en Quimet no era mort, tornaria. Qui em podia dir que que l’havia vist mort? Ningú. És veritat que el rellotge que m’havien dut era el seu, però potser havia passat o unes altres mans i allò que havia fet creure que era mort havia estat trobar el rellotge en un braç que potser no era el braç d’en Quimet. ¿I si era viu com el pare de l’amiga de la Rita i tornava malalt i em trobava casada amb l’adroguer de les veces? Només pensava en això”

Predomini de l’estil indirecte lliure:

És la reproducció d'un diàleg o discurs dit per una persona de manera que aparegui integrat dins el text i no independent i separat per signes de puntuació. S'utilitza per citar les paraules d'altre o les pròpies també pot usar-se per plasmar els pensaments d'un personatge.

“I va dir que m’havia dit que el cap d’un any seria la seva senyora i que jo ni me l’havia mirat, i el vaig mirar i aleshores va dir, no em miri així, perquè m’hauran de collir de terra, i va ser quan li vaig dir que ell tenia els ulls de mico i vinga riure. La cinta a la cintura semblava un ganivet i els músics, ¡tararí! ¡tararí! I la Julieta no es veia enlloc. Desapareguda.”

“Em va fer atura davant d'un aparador ple de roba feta, ¿veus?, quan serem casats, et faré comprar davantals com aquells. Jo li vaig dir que feien hospici i ell va dir que eren com els que duia la seva mare i jo li vaig dir que tant me feia, que jo no en volia perquè feien massa hospici.”

“... va tornar en Quimet i va dir que mentre ajudava el manobre a tirar runa al carretó havia trobat un client... I en Cintet va dir, i ha anat passant l'estona, és clar... I en Quimet sense ni mirar-se'l deia que hi hauria més feina de la que es pensava, però que de tot en sortiríem. Quan anàvem a baixar l'escala en Mateu va dir que em farien una cuina que semblaria la cuina d'una reina”

“Vaig explicar a en Quimet el que m'havia passat amb els senyors i que treballava a l'ajuntament i va dir que pot ser encara havia estat un bé, perquè treballar pels que dirigeixen la ciutat pot ser més aviat bo que no pas dolent. Va mirar l'habitació buida de coloms i li vaig dir que pel terrat encara en quedaven uns quants: el més vells (...) Em va dir que no m'hi amoïnés, que no tenia importància perquè tota la vida estava canviada i que encara canviaria més però en millor i que tots tocaríem els resultats”

“I va dir que jo era roja, i va dir ¿compren?, una persona com vostè més aviat ens compromet, nosaltres no hi tenim cap culpa, i la senyora em va acompanyar, i quan vam ser al peu del sortidor es va aturar i va dir que li havia sortit el blau, volia dir al seu gendre...”

Interés pel món de la dona:

Els autors estan interessats per com pensa la dona, tots els seus problemes, sentiments, el seu paper en la societat...

“Em vaig tornar de mil colors i me'n vaig entornar enrabiada, sobretot amb mi mateixa, i amb angúnia perquè sentia que el jove em mirava l'esquena i em travessava la roba i la pell. Em vaig posar d'una manera que el jove del pijama no em veiés, però tenia por que, mig amagada, el que no em veiés fos en Quimet”

“Si el torno a veure que et mira el darrera amb aquells ulls, entraré i ja em sentirà, cridava. Va estar dos o tres dies desaparegut i, quan va tornar, li vaig preguntar si ja li havia passat i se'm va posar com un gall de panses i va dir que havia vingut a demanar-me explicacions, perquè m'havia vist passejat amb en Pere. Li vaig dir que em devia haver pres per una altra. Va dir que era jo. Li vaig jurar que no era veritat i ell jurava que sí. De primer li ho vaig discutir normal, però com que no em creia em va fer cridar i em va dir, quan va veure que cridava, que totes les noies eren boges i que no valien ni cinc i aleshores li vaig preguntar on era que m'havia vist amb en Pere.”

“La senyora Enriqueta sempre em preguntava si tenia desig.Si tens desig no et toquis i, si et toques, toca't el darrera.M'explicava coses de desig molt lletges: de panses, de cirera, de fetge... El desig més dolent de tots era el de cap de cabridet. Ella havia conegut una senyora que havia tingut desig de cap de cabridet. I aquest desig de cap de cabridet de la senyora, la senyora Enriqueta després l'havia vist a la galta del fill d'aquella senyora, amb l'ombra de l'ull i l'ombra de l'orella, en petit.”

“En Quimet em va dir que, si volia sortir a treballar, era cosa meva, que ell, per la seva banda, miraria de fer anar endavant la cria de coloms.”

Jorge Moreno, Mara Pérez i Widad Mâmmer.