1r DE BATXILLERAT CIÈNCIES

NATÀLIA "COLOMETA"

 

En aquest treball parlarem de la protagonista de l'obra principal de Mercè Rodoreda, La plaça del diamant. El personatge a tractar és Natàlia o, com és més coneguda, Colometa. L'elaboració del treball és ben senzilla: la descriurem a fons basant-nos en el llibre. Cada aspecte seu que descriguem serà justificar amb cites textuals del llibre. La interpretació dels seus actes i accions, així com de les seues relacions intentarem que siga objectiva, ja que pot resultar ambigua. L'estructura del treball estarà formada per dos parts: Natàlia físicament i Natàlia psíquicament, Dins de la part psíquica, la descriurem a partir dels seus pensaments, manies, accions, relacions... Sense més dilació, volta que volta, Colometa.

 

NATÀLIA FÍSICAMENT:

Natàlia és tant la narradora com la protagonista. És el personatge més ben caracteritzat, evidentment, però això no implica que les seues descripcions siguen abundants. En la part física, poc es preocupa Natàlia de sí mateixa, ja que en cap moment tenim una autodescripció. Aleshores, en l'obra hi ha alguns punts que cal tindre en compte a l'hora d'imaginar-nos-la. Que Natàlia és una dona atractiva és clar. Quants homes es fixen en ella durant la novel·la? Estem davant una xica que sembla un objectiu. Normalment, els joves es fixen i busquen la xica més bonica del ball. En aquest cas, és Quimet qui busca i encontra:

"... i davant dels ulls les bombetes vestides de flor i les cadenetes enganxades amb pasta d'aigua i farina i tothom content, i mentre badava una veu a l'orella va dir-me, ¿ballem?"

 

Potser en un ball el teu pretendent haja begut massa, però quan el reconeixement arriba en qualsevol ocasió, alguna cosa has de tindre. Estava Colometa esperant en Quimet en el Parc Güell quan un jove en pijama s'interessa per ella. Incrèdula, Natàlia s'apropa i la proposició indecent arriba.

"Per estar-ne més segura em vaig posar un dit al pit com assenyalant-me i […] em va entendre i va fer que sí amb el cap. […] Quan vaig ser al peu del balcó el jove em va dir, entra, que farem una dormideta." 

 

Mateixa situació es dóna quan un grup d'indesitjables comença a intentar molestar-la. Amb una descripció molt elaborada, un d'ells la caracteritzarà com una dona molt atractiva i seductora.

"Uns quants ximples em van començar a dir coses per molestar-me i un de molt gitano es va acostar més que no pas els altres i va dir, està bona."

 

I si Natàlia crida l'atenció dels joves, els majors no podien ser menys. És Quimet qui assegura que Natàlia desperta els sentiments més íntims del pastisser per al que treballa, però aquesta atracció es veu materialitzada amb el senyor Antoni, a qui realment agrada.

"I va clavar un cop de mà a la taula amb tota la seva força. Això va dir: que no podia fundar una família i que es volia casar. […] I mentre s'asseia, quan encara no estava ben assegut, va preguntar: -¿Es voldria casar amb mi?"

 

La vestimenta pot reflectir el teu físic. Natàlia és molt propensa a portar vestits. També és cert que era la vestimenta femenina de l'època. Moltes seran les ocasions especials en les quals ella es decidesca per aquesta peça de roba, com per exemple quan encontra el futur marit a la plaça del Diamant. 

"Anava blanca de dalt a baix: el vestit i els enagos emmidonats, les sabates com un glop de llet, les arracades de pasta blanca, tres braçalets rotllana que feien joc amb les arracades i un portamonedes blanc."

 

O quan passejava pels carrers de Barcelona...

"I si anava més lluny pensava en el temps en què venia dolços en aquella botiga […] i que tenia un vestit blanc per posar-me i podia passejar pels carrers..."

 

NATÀLIA PSÍQUICAMENT:

Com que parlem d'una obra narrada en primera persona, les característiques psíquiques de Natàlia estan en les seues paraules i en tot el que ella ens deixa entreveure. La primera característica de Natàlia que podem veure a l'obra és que no pot dir que no. Ja en la primera pàgina podem veure que, per no fer mal als altres i no patir ella mateixa, sempre ha de dir que sí si algú li demana qualsevol petició.

"Jo era així, que patia si algú em demanava una cosa i havia de dir que no."

 

Aquesta característica apareix altra vegada quan la seua primera ama li parla i ella respon amb silenci. Natàlia estava massa absent en aquestos moments perquè la seua vida començava a ficar-se-li a l'esquena.

"Que tot havia començat per culpa d'haver hagut d'anar a treballar a casa d'ells, perquè estava tan cansada que no tenia ni esma, quan calia, de dir no."

 

Natàlia és una xica molt innocent. Qualsevol àvid lector s'hi haurà adonat des d'un principi. Però aquesta innocència de la qual parlem desapareixerà amb el temps, quan els cops de la vida la facin ser molt forta. La primera mostra d'innocència és que la seua mare mai l'havia parlat d'homes, per la qual cosa ella es presenta com una dona fàcil de dominar per als homes. Això pot tindre dos orígens: o la seua mare va morir prompte o, encara que ella ja fos tota una noia, mai havia vist el moment.

"La meva mare no m'havia parlat mai dels homes. Ella i el meu pare van passar molts anys barallant-se i molts anys sense dir-se res."

 

La segona mostra d'innocència està relacionada amb l'amor. Havia tingut ja un promés, un home amb qui hi havia plena confiança. Doncs ella no va voler ni veure el sexe. Per això, és quan es casa amb Quimet, potser esperant aquest moment, i decideix que és el moment de fer aquest pas, se'ns presenta una dona amb molta por i totalment inexperta, fins i tot pensa en poder ser partida.

"Des del meu racó , jo tenia una por molt grossa. […] M'havien dit que s'arriba per un camí de flors i se'n surt per un camí de llàgrimes. […] Perquè de petita havia sentit a dir que et parteixen."

 

Natàlia té una característica que li resultarà molt important després, quan més la necessite. Aquesta característica és la solitud amb la qual conviu. La primera vegada que apareix a la novel·la és ja al primer capítol. Tot i que Natàlia no la nomene molt, semba estar present en molts punts amb ella, sembla no abandonar-la, sent, curiosament, la seua única companyia.

"La meva mare morta feia anys i sense poder-me aconsellar i el meu pare casat amb una altra. […] I el meu pare casat amb una altra i jo sola i joveneta a la plaça del Diamant."

 

Aquesta solitud torna a aparèixer avançada la novel·la quan ella sent que no té ningú al seu costat per ajudar-la.

"En Quimet no veia que necessitava una mica d'ajuda en comptes de passar-me la vida ajudant, […] i tothom em demanava més com si jo no fos una persona."

 

Se'ns presenta una Natàlia austera, ella mateixa ho reconeix. Fent la mudança de la seua casa a la comprada per Quimet, tot el que porta és un llit. A més a més, quan la guerra de veres estrenyi, ella conviurà amb molt poc.

"Tot el que em vaig endur de casa meva va ser el llit de llautó, que era l'única cosa que tenia."

 

I va dir que jo era roja, conta Natàlia parlant del seu amo. Però per molt que aquest ho assegure, la relació de Natàlia amb la política és més aviat distanciada. Quan la República arriba, en contraposició de Quimet que celebra i celebra, Natàlia no sent res especial, però hi ha una descripció que potser si mostre un xicotet efecte en ella.

"Encara em recordo d'aquell aire fresc, un aire, cada vegada que me'n recordo, que no l'he pogut sentir mai més. Mai més. […] Tots els que després van venir mai més no van ser com l'aire aquell d'aquell dia."

 

Si Natàlia es deixa cridar-se Colometa serà per algun motiu. Aquest motiu sembla que ha de ser la falta d'identitat. És Quimet qui li posa el nom, però li'l posa només haver-la conegut. Ens pot semblar estrany perquè no és gens normal, però una frase que Natàlia dirà pàgines endavant ens pot donar un motiu.

"… el meu pare sempre em deia que jo era de mena exigent... però és que a mi em passava que no sabia ben bé per què era al món."

 

En una línia pareguda està la inferioritat que sent comparant-se amb la Maria. Quimet, al principi, sempre té en la boca la frase “Pobra Maria”. De tant escoltar-la, Natàlia la té present a la ment fins que pensa que tot el que fa, ho fa pitjor que la inexistent Maria.

"I jo no em podia treure la Maria del cap. Si fregava, pensava: la Maria ho deu fer més bé que no pas jo. Si rentava els plats, pensava: la Maria els deu deixar més nets."

 

Tot i que ella viu per Quimet, ell no està al seu costat de la mateixa manera. Quan els problemes li apareguen, ella haurà de guardar-se'ls convertint-se en una noia introvertida.

"No li podia explicar que no em podia queixar a ningú, que el meu mal era per mi sola i que, si alguna vegada em queixava a casa, en Quimet em deia que li feia mal la cama."

 

Per últim, quan la guerra està en marxa, quan Quimet està lluitant, quan no té treball, quan li falta algú al seu costat, quan més havia de ser-lo, Natàlia es fa una dona molt forta, es fa de suro.

"Vaig entendre què volien dir quan deien aquesta persona és de suro... perquè, de suro, ho era jo. Em vaig haver de fer de suro per poder tirar endavant, perquè si en comptes de ser de suro amb el cor de neu, hagués estat com abans […] no hauria pogut passar per un pont tan alt i tan estret i tan llarg."

 

Per aquesta raó envia l'Antoni de colònies, encara que no estiga amb ell sap que viurà, sap que ella i la Rita viuran.

"La professora en va fer explicar i la Julieta li va ensenyar un paper i li va dir que, doncs, jo no tenia menjar i que volia deixar el nen allí perquè, almenys allí, menjaria."

 

Encara que també hi haja moments de debilitat en els quals sembla rendir-se...

"Quan dormirien, primer l'un i després l'altre, els ficaria l'embut a la boca i els tiraria el salfumant a dins i després me'n tiraria jo i així hauríem acabat i tothom estaria content, que no fèiem cap mal a ningú i ningú ens estimava."

 

 … la seua fortalesa es mantindrà i farà que, amb ajuda de l'adroguer, decidisca viure i no deixar de lluitar per traure els seus fills endavant.

 

 

 

NATÀLIA I LES SEUES RELACIONS:

Un refrany diu: “dime con quién andas y te diré quién eres”. Per a entendre a la perfecció a Natàlia hem de conéixer les seues relacions. La relació més important és la que manté amb Quimet. Des d'un primer ball en la plaça del Diamant fins a escriure Colometa en la porta de la seua casa, el llibre transcorre sense que aquesta relació estiga oblidada en cap moment. Des del primer moment, Natàlia està sota Quimet en tots els aspectes. És en el nomenat primer ball quan Quimer li canvia el nom.

"Li vaig dir que em deia Natàlia […] i va dir que jo només em podia dir un nom: Colometa."

 

Més tard, Quimet li demostrarà que ella ha d'estar d'acord amb ell totalment, que ella serà la seua submisa. Natàlia sembla no molestar-se i, durant un gran nombre de pàgines, ella és dependent de les decisions d'ell.

"Em va donar un cop al genoll amb el cantell de la mà que em va fer anar la cama enlaire de sorpresa i em va dir que si volia ser la seva dona havia de començar per trobar bé tot el que ell trobava bé."

 

Uns dolors ataquen en Quimet i l'obliguen a quedar-se en casa. Ací, a casa, el seu malhumor quasi constant és rebut per la seua Colometa qui, sense queixar-se, l'ajuda en tot el que pot. La resposta de Natàlia davant el comportament de Quimet és afectiva i obedient.

"I el mal humor queia damunt meu. I quan estava de malhumor sortia allò de, Colometa no badis, Colometa has fet un nyap..."

"Volia que el descalcés i que li posés les sabatilles, de quadrets, de dos colors, de café amb llet. Després d'haver reposat una estona venia a sopar. Abans d'adormir-se volia que li fes fregues d'esperit de vi per tot el cos, per dolor, dia."

 

Com que hi ha coses molt més importants que ella, no plantarà cara en Quimet i deixarà que les seues coses no estan a casa, així Quimet en podrà dur tot el que vulga. "Em van prometre que, més endavant, em farien un cobert per desar les meves coses, però de moment ho vaig haver de baixar tot al pis."

 

Malgrat les nomenades accions de Quimet que haurien de fer-la explotar, Natàlia mai ho fa. Quimet és intocable per ella i, quan es va a la guerra, ella el té present sempre. En la relació, Quimet era destructiu per Natàlia, però li suposava un suport. Quan l'envien al front d'Aragó, la vida de Natàlia comença a ensorrar-se.

"Se'n va anar al front d'Aragó i jo vaig anar fent com sempre. Si em posava a pensar em trobava voltada de pous i a punt de caure a qualsevol."

 

A més, a mitja història Natàlia té un moment d'enyorança molt gran. Els temps passat li semblen millors. Recorda moments, recorda llocs i recorda en Quimet i el que feia amb ell.

"Em semblava, a les fosques, que tot era igual, que l'endemà em llevaria a preparar l'esmorzar per en Quimet, que un diumenge aniríem a veure la seua mare..."

 

I fins i tot, estant amb l'Antoni l'adroguer, Natàlia pateix per eixir al carrer, té por. Potser aquesta por estiga deguda al reencontre amb Quimet, qui ningú havia confirmat mort i al qual ella tampoc ho negava viu.

"Vivia tancada a casa. El carrer em feia por. Així que treia el nas a fora, m'esverava la gent, els automòbils, els autobusos, les motos... Tenia el cor petit. Només estava bé a casa."

 

Hi ha un personatge, present en diferents moments de l'obra i que significa un suport per Natàlia. Natàlia no té mare, i aquesta dona actua quasi com aquesta. Ella és la senyora Enriqueta.

"La senyora Enriqueta, que vivia de vendre castanyes i moniatos a la cantonada de l'Smart a l'hivern i cacauets i xufles per les festes majors a l'estiu, sempre em donava bons consells."

 

Un dels símbols d'aquesta novel·la són els coloms. Natàlia tindrà una relació amb ells tumultuosa. Al principi confessa a Quimet que li agraden els ocells, però quan conviu amb ells, comença a sentir-se en inferioritat. Els coloms són més importants que ella, i per això comença una lluita davant d'ells que dura tot el llibre. Sense Quimet en casa ella els deixa escapar, però, tot i que ja no els tinga presents, el record d'ells no ix de la seua memòria.

"I jo no sabia si estava adormida o si estava desperta, però veia coloms. Com abans, els veia. Tot era igual."

 

Altra relació especial és la seua amb Mateu. Mateu apareix com un dels millors amics d'en Quimet, però aquest sempre sembla sentir alguna cosa per Natàlia, així com ella per ell. Una Natàlia que es fixa en ell quan està a la seua casa, unes miradetes còmplices el dia de la seua boda i un ball, una nit en què no se'l pot treure del pensament i una acomiadada molt emotiva són els fets que ens fan pensar si aquest Mateu no era l'home ideal per Natàlia.

"A la nit, en comptes de pensar en els coloms i en el meu cansament, que de vegades no em deixava dormir, pensava en els ulls d'en Mateu, amb aquell color de mar."

 

I l'última de les relacions importants de Natàlia és la que manté amb els seus fills. Natàlia es pot considerar una bona mare, una mare que tot el que fa el fa pels seus fills, fins i tot la idea del salfumant. Destaquen dos aspectes en aquesta relació: la gran confiança que té en ells, quan els deixa a soles en casa per treballar i la visió (és una mare) que els seus fills són els més bonics.

"Jo no sé, perquè ja se sap que una mare sempre exagera, però eren dues flors. No eren per guanyar cap primer premi, però eren dues flors."

 

NATÀLIA I ELS SEUS ACTES:

Sempre queden frases, curiositats per nomenar. Natàlia en té moltes i no m'agradaria deixar-me alguna important. Ix poc amb els amics (de Quimet), però quan ix és per a fer col·loqui mentre fan el vermut i mengen popets.

"Cada diumenge anàvem al Monumental a fer el vermut i menjar popets."

 

Com que Colometa és pastissera, utilitza la seua habilitat com carta de presentació. Quan Quimet va a conéixer els seus pares, els porta un braç de gitano.

"L'altre diumenge va venir a dinar a casa i va regalar un puro al meu pare. Jo vaig portar un braç de gitano de crema."

 

I, per últim, un costum que moltes vegades veurem: mirar l'aparador de les nines. Acció que apareix intermitentment en la novel·la.

"Vaig voltar una mica pel carrer Gran mirant aparadors. I l'aparador de les nines a la casa dels hules."

 

Sempre m'ha apassionat apassionar-me amb els personatges dels llibres. Durant la lectura d'una novel·la i al final d'aquesta, si hi ha hagut un personatge interessant, se'm queda guardat i tracte d'analizar-lo bé. M'apassionà Ignatius J. Reilly així com Arturo Belano, m'apassionà Joseph K i m'apassionà Arturo Bandini. Per això, vaig creure que l'anàlisi d'un personatge tan important de la literatura catalana com Natàlia podia resultar un treball perfecte per a mi. Des d'un primer moment em vaig centrar en ella, començant la novel·la pensant en ella. Vaig tractar de tindre en compte tots el matisos, de no deixar escapar molts detalls, com realment m'agrada fer, i la Natàlia o la Colometa també m'apassionà. El joc de dibuixar un personatge a partir d'una novel·la en la qual és narradora i ens deixa endinsar-nos en el seu pensament ha estat agradable. No puc dir que m'haja encantat fer un treball de classe, és evident, però aquest és un dels quals et diverteix fer. La lectura de La plaça del diamant va estar una gran experiència, però el descobriment de Natàlia-Colometa-Natàlia ho ha estat més.

 

Germán Molina i Jose Luís Aparicio.